Mostrando entradas con la etiqueta Situació general i cultura (Índia). Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta Situació general i cultura (Índia). Mostrar todas las entradas
viernes, 4 de diciembre de 2009
ÍNDIA
És el segon país més poblat de la terra i s’hi parlen divuit llengües diferents (hindi, bengalí, telugu, marathi, tamul, urdu...), deu mil dialectes i altres tantes formes musicals autòctones. Hi conviuen nombroses religions, però les més practicades són la hindú i la musulmana. La societat està organitzada en un sistema de castes, que distingeix entre brahmans (sacerdots), kshatriyas (guerrers), vaisshyas (mercaders i agricultors), i els sudra (sirvents), el impurs.El brahamisme, menys una creença que una experiència quotidiana, es una religió mística i nihilista. La conducta de l’ésser savi el condueix cap a l’extinció de tota determinació i desig (el nirvana) i l’alliberació final (samnyasa) en l’infinit còsmic regit per l’absurd. Al coneixement s’accedeix a través de les tècniques de la meditació i del yoga, baix la guia del gurú.
La música, té un paper molt important a la cultura hindú.
CULTURA (MÚSICA, CANT I DANSA)
Els hindús, expressen tot el seu món espiritual a través de la cultura.
Música: “El sonido es Dios” (Ravi Shankar). La música clàssica per els hindús aconsegueix alliberar l’ànima, té una clau meditativa i és un fet religiós, trascendent, com el yoga o la meditació.
La columna vertebral de la música hindú, clàssica i no clàssica, és la raga. No és una composició en el sentit occidental. Quan el músic anuncia l’interpretació de determinada raga, el què vol dir és que tocarà sobre la música que es toca en alguna circumstància concreta, ja que la raga és un model referencial associat a un estat d’ànim, el qual, a la vegada, ve determinat per el moment del dia o de la nit en què s’interpreta, el lloc, etc. A cada model corresponen unes certes notes en una progressió determinada, però no tancada.
La improvisació juga un paper important en la música índia. Es fa tot seguint uns patrons (com el jazz), i se supedita a les normes de la raga, les seves escales, propietats i modes de referència. En l’estructura bàsica del conjunt clàssic, tots els instrumentistes estan potencialment capacitats per exercir l’improvizació, excepte el tambura, que és l’encarregada de mantenir l’acompanyament de la música.
L’instrument és la veu: A la Índia, la veu humana és l’eix sobre el que gira tota la música. Cantar és l’expressió musical suprema; conseqüentment, els instruments musicals són considerats tant o més satisfactoris quant al seu so i característiques s’assemblen a la veu humana. I a la inversa, el cant tendeix a acomodar-se a les maneres i els modes de l’instrument.
El cànon vocal hindú comprèn registres sorprenents i efectes xocants, veus guturals i sons molt forçats que exploren els sons més enllà de les notes greus convencionals. En el cant tradicional té molta importància el control de la respiració, per això, s’utilitzen tècniques apreses del yoguis.
Dansa: utilitzen el cos com un mitjà de comunicació. L’expressió i el ball són potser la forma més complicada i desenvolupada d’art. És una forma d’enamorar als marits.
Música: “El sonido es Dios” (Ravi Shankar). La música clàssica per els hindús aconsegueix alliberar l’ànima, té una clau meditativa i és un fet religiós, trascendent, com el yoga o la meditació.
La columna vertebral de la música hindú, clàssica i no clàssica, és la raga. No és una composició en el sentit occidental. Quan el músic anuncia l’interpretació de determinada raga, el què vol dir és que tocarà sobre la música que es toca en alguna circumstància concreta, ja que la raga és un model referencial associat a un estat d’ànim, el qual, a la vegada, ve determinat per el moment del dia o de la nit en què s’interpreta, el lloc, etc. A cada model corresponen unes certes notes en una progressió determinada, però no tancada.
La improvisació juga un paper important en la música índia. Es fa tot seguint uns patrons (com el jazz), i se supedita a les normes de la raga, les seves escales, propietats i modes de referència. En l’estructura bàsica del conjunt clàssic, tots els instrumentistes estan potencialment capacitats per exercir l’improvizació, excepte el tambura, que és l’encarregada de mantenir l’acompanyament de la música.
L’instrument és la veu: A la Índia, la veu humana és l’eix sobre el que gira tota la música. Cantar és l’expressió musical suprema; conseqüentment, els instruments musicals són considerats tant o més satisfactoris quant al seu so i característiques s’assemblen a la veu humana. I a la inversa, el cant tendeix a acomodar-se a les maneres i els modes de l’instrument.
El cànon vocal hindú comprèn registres sorprenents i efectes xocants, veus guturals i sons molt forçats que exploren els sons més enllà de les notes greus convencionals. En el cant tradicional té molta importància el control de la respiració, per això, s’utilitzen tècniques apreses del yoguis.
Dansa: utilitzen el cos com un mitjà de comunicació. L’expressió i el ball són potser la forma més complicada i desenvolupada d’art. És una forma d’enamorar als marits.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)